Wikileaks, el portal d’Internet sense ànim de lucre que filtra documents confidencials que considera d’interès social, ha canviat la seva metodologia de treball en els últims mesos. Si Els Papers d’Afganistan van ser filtrats el juliol del 2010 a The New York Times, The Guardian i la revista alemanya Der Spiegel, ara els últims cables sobre Guantánamo només s’han confiat a la publicació alemanya. En substitució dels dos primers l’organització ha apostat per Al Jaazera, The Daily Telegraph, el Washington Post, The Miami Herald. El País i Le Monde, inclosos com a col•laboradorsdurant el 2010, hi segueixen vinculats.
Què ha causat aquest canvi d’amics del’organització que lidera mediàticament Julian Assange? La BBC apunta que precisament Assange ha desaprovat el tractament de The New York Times i The Guardian de les investigacions que se li estan fent per dos casos de presumpta violació. A més l’editor australià de Wikileaks ha acusat als responsables del diari nord-americà de ser poc atrevits per por a ser acusats d’espionatge al seu país. Paradoxalment la setmana passada Wikileaks va patir filtracions dels documents sobre Guantánamo, que precisament van acabar a les redaccions del The Guardian i el The New York Times.
Wikileaks encarnada en Assange, doncs, controla l’aixeta de les publicacions dels seus materials, una conducta que alguns creuen que entra en contradicció amb el seu ideal fonamental: la llibertat d’informació. Si el que Wikileaks pretén és escampar la veritat, s’entén que Assange supediti la publicació de cables a les publicacions sobre el seu cas particular? I si tota la premsa publiqués el mateix que The Guardian i The New York Times, ens quedaríem sense la veritat incòmoda dels governs?
Igual de polèmic és el lideratge d’Assange dins l’organització. Daniel Domscheit-Berg, un dels cinc membres originaris de Wikileaks va abandonar l’organització perquè no s’entenia amb l’australià. Domscheit-Berg, que té entre mans la creació d’un portal alternatiu, Openleaks, critica d’Assange l’opacitat en la gestió dels fons econòmics de Wikileaks (diu que no se sap d’ on venen ni quin us en fa), la manca de protecció de les fonts i el seu tarannà suposadament antidemocràtic.
De tot plegat en surten moltes qüestions sobre aquest nou actor de la gestió de la informació que és Wikileaks. Pel que fa a l’opacitat i a les acusacions de manca de democràcia en el si de l’organització, estem davant d’una contradicció o de la necessitat de supervivència de la contrainformació, que necessita refugiar-se del poder en la clandestinitat? O si ens fixem en l’alemany Domscheit-Berg, recentment de visita amb el seu llibre per gaudir (i lucrar-se?) amb el Sant Jordi barceloní, veiem un oportunista amb gran ego, un titella dels Estats Units, o un ferm idealista defensor de la democràcia?
Sigui com sigui, fent un balanç del que ha suposat Wikileaks des de la seva aparició és evident que sense Assange i els seu equip la informació que s’ha publicat durant aquest temps no s’hagués obtingut perquè, si ve les filtracions sempre han existit, ara s’han globalitzat de forma organitzada.
No hay comentarios:
Publicar un comentario