La Vanguardia s’ha caracteritzat sempre per apostar fort per la cobertura internacional: secció d’obertura del diari, ampli desplegament de corresponsals i en definitiva moltes pàgines dedicades al que passa al món. Aquest esquema formal, però, no s’ha d’entendre implícitament com una aposta per l’anàlisi profunda del diari en aquesta secció.
Costa d’Ivori ha compartit portades i pàgines principals a La Vanguàrdia juntament amb les revoltes a Orient Mitjà en les darreres setmanes, com ha succeït a tots els mitjans. A través de comunicats d’agències i del seu corresponsal a Sud Àfrica, Xavier Aldekoa, el diari ha informat diàriament sobre la disputa armada entre els partidaris del president electe des del novembre del 2010 i internacionalment reconegut, Alassane Ouattara, i Laurent Gbagbo, il·legalment en el poder des que al 2005 va finalitzar el seu mandat.
Precisament la simplificació de la condició política d’un i altre personatges (president electe/president sortint) ha estat la tònica i el més destacat en la cobertura del conflicte en el mitjà del grup Godó. El tractament informatiu s’ha limitat a una narració d’esdeveniments, de xifres de morts, sense una anàlisi profunda al respecte que ubiqués al lector.
El paper de l’ONU i dels governs europeus ha estat especialment desatès. Si en el cas de Libia els mitjans han posat de relleu (tot i que tard) les contradiccions de les bones relacions comercials i institucionals de Gaddafi amb els governs europeus i en el si de la ONU amb el bloqueig militar un cop començada la revolució dels rebels, en el cas de Costa d’Ivori no es rendeixen comptes de la mateixa manera.
En particular, les conseqüències del paper de França des de la independència del país el 1960, en una neocolonització com la que va dur a terme a altres de les seves colònies (el procés conegut com a Françafrique), han estat obviades. Costa d’Ivori va estar des de la seva independència i fins el 1993 sota el poder de Félix Houphouët-Boigny (fidel aliat de França, on va ocupar càrrecs ministerials), l’home que durant més temps ha controlat un país africà, sense eleccions democràtiques lliures. Inicialment va ser el paradigma de l’estabilitat i el creixement econòmic a l’África, però el llegat de Houphouët-Boigny després de la seva mort el 1993 va ser una profunda crisi econòmica.
La inestabilitat del país comença amb aquesta crisi i amb la deriva xenòfoba dels successor del líder esmentat, tant Robert Guéi (dsprés d’un Cop d’Estat el 1999) com Gbagbo (després de guanyar les eleccions l’any 2000). França, amb grans interessos per part de les seves multinacionals fins llavors, comença a perdre interès econòmic en el país a causa de la caiguda del Mur de Berlín (que genera nous mercats a l’Est d’Europa), de la liberalització del comerç establerta per l’Organització Mundial del Comerç (que li suposa nous competidors per als seus oligopolis, com la Xina) i també per la inestabilitat política del país.
Cal recordar que Ouattara, a més d’ex-alt funcionari de l’FMI, va ser entre 1990 i 1993 primer ministre del règim de Houphouët-Boigny, que hi va confiar pel seu perfil de tecnòcrata, mentre Gbagbo va ser un dels principals opositors al règim.
