Un convidat entre l’ statu quo

L’edició barcelonina d’ El Punt publicava el passat dissabte una crònica sobre un acte de la candidatura per Barcelona de Solidaritat Catalana per la Independència (SI). Crida l’atenció, primer, que s’hagi inclòs un acte de SI de gairebé mitja pàgina en el diari i , segon, el titular de la notícia.

En les sis pàgines dedicades a les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona, tret de SI només apareixien els partits que actualment tenen representació al consistori (entenent la coalició Unitat Catalana com una extensió d’ERC, actualment amb 4 escons a l’Ajuntament). Les enquestes, a més, no donen cap escó a la formació independentista encapçalada per Espot a la capital catalana. Per quin motiu, doncs, apareixia un acte de campanya d’aquest partit minoritari i no el de cap altre?

El titular de la peça també contrastava entre la resta, molt més informatius: “Espot fa una classe magistral a la Pompeu”. Més enllà del col·loquialisme amb la Universitat Pompeu Fabra, sobta el terme “classe magistral”. Una lliçó del candidat Espot?

Al final de la crònica s’entén el titular: els estudiants que hi van assistir no van fer preguntes. Si un no es llegeix la peça, però, pot entendre-ho diferent. Causalitat o intencionalitat?

Del Somorrostro a les infravivendes

La Vanguardia dedica avui un doble reportatge al passat i present del barraquisme a Catalunya. En primer lloc, Esteve Giralt descriu el polígon tarragonès d’Entrevies i explica d’ on venen, com viuen i com conviuen les persones qui hi habiten. En un article complementari Toni Orensanz destaca una de les paradoxes d’aquest fenomen:  l’obsessió per la seguretat d’uns barraquistes que gairebé no tenen propietats.

En un segon reportatge, Jaume V. Aroca recorda el que fins als anys vuitanta va ser el barri de barraques de Barcelona: el Somorrostro. La capital catalana ha aconseguit eradicar aquest tipus d’habitatges, però la precarietat, lluny d’haver-se acabat, s’ha transformat: s’ha endreçat el que feia lleig a la ciutat però ara el problema existeix de portes en dins en forma d’ infravivendes sobreocupades.

Entre el treball dels periodistes trobem un breu article del director de Càritas de Barcelona, Jordi Roglà, on la injustícia de l’actual situació de l’habitatge queda sintetitzada. Els resultats del boom immobiliari són pisos vuits en mans del sector financer, als quals s’hi ha de sumar l’habitatge protegit també desocupat.

En definitiva, una bona mirada al passat, present i futur (si no canvien les polítiques) de la precarietat de l’habitatge a Catalunya.

Wikileaks: il•luminant des de la foscor

Wikileaks, el portal d’Internet sense ànim de lucre que filtra documents confidencials que considera d’interès social, ha canviat la seva metodologia de treball en els últims mesos. Si Els Papers d’Afganistan van ser filtrats el juliol del 2010 a The New York Times, The Guardian i la revista alemanya Der Spiegel, ara els últims cables sobre Guantánamo només s’han confiat a la publicació alemanya. En substitució dels dos primers l’organització ha apostat per Al Jaazera, The Daily Telegraph, el Washington Post, The Miami Herald. El País i Le Monde, inclosos com a col•laboradorsdurant el 2010, hi segueixen vinculats.

Què ha causat aquest canvi d’amics del’organització que lidera mediàticament Julian Assange? La BBC apunta que precisament Assange ha desaprovat el tractament de The New York Times i The Guardian de les investigacions que se li estan fent per dos casos de presumpta violació. A més l’editor australià de Wikileaks ha acusat als responsables del diari nord-americà de ser poc atrevits per por a ser acusats d’espionatge al seu país. Paradoxalment la setmana passada Wikileaks va patir filtracions dels documents sobre Guantánamo, que precisament van acabar a les redaccions del The Guardian i el The New York Times.

Wikileaks encarnada en Assange, doncs, controla l’aixeta de les publicacions dels seus materials, una conducta que alguns creuen que entra en contradicció amb el seu ideal fonamental: la llibertat d’informació. Si el que Wikileaks pretén és escampar la veritat, s’entén que Assange supediti la publicació de cables a les publicacions sobre el seu cas particular? I si tota la premsa publiqués el mateix que The Guardian i The New York Times, ens quedaríem sense la veritat incòmoda dels governs?

Igual de polèmic és el lideratge d’Assange dins l’organització. Daniel Domscheit-Berg, un dels cinc membres originaris de Wikileaks va abandonar l’organització perquè no s’entenia amb l’australià. Domscheit-Berg, que té entre mans la creació d’un portal alternatiu, Openleaks, critica d’Assange l’opacitat en la gestió dels fons econòmics de Wikileaks (diu que no se sap d’ on venen ni quin us en fa), la manca de protecció de les fonts i el seu tarannà suposadament antidemocràtic.

De tot plegat en surten moltes qüestions sobre aquest nou actor de la gestió de la informació que és Wikileaks. Pel que fa a l’opacitat i a les acusacions de manca de democràcia en el si de l’organització, estem davant d’una contradicció o de la necessitat de supervivència de la contrainformació, que necessita refugiar-se del poder en la clandestinitat? O si ens fixem en l’alemany Domscheit-Berg, recentment de visita amb el seu llibre per gaudir (i lucrar-se?) amb el Sant Jordi barceloní, veiem un oportunista amb gran ego, un titella dels Estats Units, o un ferm idealista defensor de la democràcia?

Sigui com sigui, fent un balanç del que ha suposat Wikileaks des de la seva aparició és evident que sense Assange i els seu equip la informació que s’ha publicat durant aquest temps no s’hagués obtingut perquè, si ve les filtracions sempre han existit, ara s’han globalitzat de forma organitzada.