Mirades al Brasil

El passat diumenge El País i La Vanguardia publicaven reportatges sobre el present del Brasil, però amb plantejaments molt diferents.
El corresponsal de La Vanguardia a Sao Paolo, Fernando García, analitzava els obstacles que s’està trobant la presidenta Roussef: una inflació per damunt dels augments salarials, falta de mà d’obra qualificada, una creixent bombolla immobiliària, el retard en les obres del Mundial de Futbol i l’oposició a les seves lleis en favor dels drets dels homosexuals per part de sector evangèlics.
L’últim que mencionava amb brevetat García era la pèrdua de la votació d’una llei forestal a l’Amazònia, precisament el tema que centrava el reportatge de Francho Barón a El País. El Congrés acaba d’aprovar amnistiar els delictes contra la vegetació fins el juliol del 2008, ampliant al mateix temps les zones agropecuàries que podran ser desforestades. La reforma, a la qual Roussef s’oposava, s’haurà d’aprovar ara al Senat. Mentrestant, els assassinats d’activistes mediambientals no s’aturen: n’han mort 216 des del 1996, 5 entre el 24 i el 30 de maig d’aquest any.
El resultat de totes dues peces semblava una col•laboració entre els dos diaris per fer una bona radiografia dels problemes de la gran potència emergent de Sud-Amèrica.

Majoria absoluta, llibertat restringida

Recep Tayyip Erdogan ha estat reelegit primer ministre turc gràcies a la majoria absoluta de la seva formació, el Partit per la Justícia i el Desenvolupament. Ahir La Vanguardia acompanyava la notícia amb una informació vinculada: Dos periodistes d’investigació turcs, Nedim Sener i Ahmet Sik, es troben a la presó.
Els fets es remunten al 4 de març i The Guardian se’n feia ressò a través de Roy Greenslade. La notícia indicava que el primer treballava pel diari Milliyet i va ser nomenat heroi de la llibertat de premsa mundial l’any passat per l’ International Press Institute (IP), mentre que el segon pertanyia a la publicació electrònica odaTV.com.
S’acusa els dos reporters (The Guardian parla de 5 periodistes més detinguts en la mateixa operació) de pertànyer al grup Ergenekon, una organització armada i golpista que precisament Sener i Sik investigaven. L’últim llibre de Sik, L’exèrcit de l’Iman, no ha estat publicat per censura policial, i detallava la suposada infiltració d’una secta islàmica liderada Fetulah Gülen en les forces de seguretat de l’Estat.
Malgrat ser un recordatori de la mala salut democràtica a Turquia, sorprèn que la notícia aparegués ahir a La Vanguardia, més de tres mesos més tard dels fets.

Una pràctica higiènica

L’endemà que un terratrèmol de 5,1 graus en l’escala de Richter sacsegés Llorca deixant un balanç de 8 morts i una cinquantena de ferits, la majoria de diaris catalans se’n van fer ressò a les seves portades. La magnitud del sisme ho justificava. Però no tota la premsa va actuar de la mateixa manera. Si un es llevava a alguna de les comarques gironines i comprava El Punt no veia la catàstrofe de Llorca a la coberta.
El Punt és una publicació amb clara vocació comarcal i qui el compra sap què hi trobarà notícies locals. Tot i així només 500 kilòmetres separen la localitat murciana de Catalunya i la gravetat dels fets difícilment podia evitar que apareguessin en portada. És per això que alguns lectors van quedar perplexes.
Finalment Pep Collelldemont, defensor del lector, admetia en nom del diari el passat diumenge que havia estat un error injustificable de càlcul de prioritats. Cal destacar que la resta d’edicions d’ El Punt incloïen el terratrèmol en portada, i un matís: no només s’admetia l’error, sinó que Collelldemont reconeixia que no era la primera relliscada d’aquestes característiques. Una dosi d’honradesa que sempre resulta higiènica, sobretot si s’intenta millorar en el futur.

Un convidat entre l’ statu quo

L’edició barcelonina d’ El Punt publicava el passat dissabte una crònica sobre un acte de la candidatura per Barcelona de Solidaritat Catalana per la Independència (SI). Crida l’atenció, primer, que s’hagi inclòs un acte de SI de gairebé mitja pàgina en el diari i , segon, el titular de la notícia.

En les sis pàgines dedicades a les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona, tret de SI només apareixien els partits que actualment tenen representació al consistori (entenent la coalició Unitat Catalana com una extensió d’ERC, actualment amb 4 escons a l’Ajuntament). Les enquestes, a més, no donen cap escó a la formació independentista encapçalada per Espot a la capital catalana. Per quin motiu, doncs, apareixia un acte de campanya d’aquest partit minoritari i no el de cap altre?

El titular de la peça també contrastava entre la resta, molt més informatius: “Espot fa una classe magistral a la Pompeu”. Més enllà del col·loquialisme amb la Universitat Pompeu Fabra, sobta el terme “classe magistral”. Una lliçó del candidat Espot?

Al final de la crònica s’entén el titular: els estudiants que hi van assistir no van fer preguntes. Si un no es llegeix la peça, però, pot entendre-ho diferent. Causalitat o intencionalitat?

Del Somorrostro a les infravivendes

La Vanguardia dedica avui un doble reportatge al passat i present del barraquisme a Catalunya. En primer lloc, Esteve Giralt descriu el polígon tarragonès d’Entrevies i explica d’ on venen, com viuen i com conviuen les persones qui hi habiten. En un article complementari Toni Orensanz destaca una de les paradoxes d’aquest fenomen:  l’obsessió per la seguretat d’uns barraquistes que gairebé no tenen propietats.

En un segon reportatge, Jaume V. Aroca recorda el que fins als anys vuitanta va ser el barri de barraques de Barcelona: el Somorrostro. La capital catalana ha aconseguit eradicar aquest tipus d’habitatges, però la precarietat, lluny d’haver-se acabat, s’ha transformat: s’ha endreçat el que feia lleig a la ciutat però ara el problema existeix de portes en dins en forma d’ infravivendes sobreocupades.

Entre el treball dels periodistes trobem un breu article del director de Càritas de Barcelona, Jordi Roglà, on la injustícia de l’actual situació de l’habitatge queda sintetitzada. Els resultats del boom immobiliari són pisos vuits en mans del sector financer, als quals s’hi ha de sumar l’habitatge protegit també desocupat.

En definitiva, una bona mirada al passat, present i futur (si no canvien les polítiques) de la precarietat de l’habitatge a Catalunya.

Wikileaks: il•luminant des de la foscor

Wikileaks, el portal d’Internet sense ànim de lucre que filtra documents confidencials que considera d’interès social, ha canviat la seva metodologia de treball en els últims mesos. Si Els Papers d’Afganistan van ser filtrats el juliol del 2010 a The New York Times, The Guardian i la revista alemanya Der Spiegel, ara els últims cables sobre Guantánamo només s’han confiat a la publicació alemanya. En substitució dels dos primers l’organització ha apostat per Al Jaazera, The Daily Telegraph, el Washington Post, The Miami Herald. El País i Le Monde, inclosos com a col•laboradorsdurant el 2010, hi segueixen vinculats.

Què ha causat aquest canvi d’amics del’organització que lidera mediàticament Julian Assange? La BBC apunta que precisament Assange ha desaprovat el tractament de The New York Times i The Guardian de les investigacions que se li estan fent per dos casos de presumpta violació. A més l’editor australià de Wikileaks ha acusat als responsables del diari nord-americà de ser poc atrevits per por a ser acusats d’espionatge al seu país. Paradoxalment la setmana passada Wikileaks va patir filtracions dels documents sobre Guantánamo, que precisament van acabar a les redaccions del The Guardian i el The New York Times.

Wikileaks encarnada en Assange, doncs, controla l’aixeta de les publicacions dels seus materials, una conducta que alguns creuen que entra en contradicció amb el seu ideal fonamental: la llibertat d’informació. Si el que Wikileaks pretén és escampar la veritat, s’entén que Assange supediti la publicació de cables a les publicacions sobre el seu cas particular? I si tota la premsa publiqués el mateix que The Guardian i The New York Times, ens quedaríem sense la veritat incòmoda dels governs?

Igual de polèmic és el lideratge d’Assange dins l’organització. Daniel Domscheit-Berg, un dels cinc membres originaris de Wikileaks va abandonar l’organització perquè no s’entenia amb l’australià. Domscheit-Berg, que té entre mans la creació d’un portal alternatiu, Openleaks, critica d’Assange l’opacitat en la gestió dels fons econòmics de Wikileaks (diu que no se sap d’ on venen ni quin us en fa), la manca de protecció de les fonts i el seu tarannà suposadament antidemocràtic.

De tot plegat en surten moltes qüestions sobre aquest nou actor de la gestió de la informació que és Wikileaks. Pel que fa a l’opacitat i a les acusacions de manca de democràcia en el si de l’organització, estem davant d’una contradicció o de la necessitat de supervivència de la contrainformació, que necessita refugiar-se del poder en la clandestinitat? O si ens fixem en l’alemany Domscheit-Berg, recentment de visita amb el seu llibre per gaudir (i lucrar-se?) amb el Sant Jordi barceloní, veiem un oportunista amb gran ego, un titella dels Estats Units, o un ferm idealista defensor de la democràcia?

Sigui com sigui, fent un balanç del que ha suposat Wikileaks des de la seva aparició és evident que sense Assange i els seu equip la informació que s’ha publicat durant aquest temps no s’hagués obtingut perquè, si ve les filtracions sempre han existit, ara s’han globalitzat de forma organitzada.

Portaveu dels portaveus

El diari Público publica avui en l’obertura de la seva secció Política una crònica sobre les repercussions de la voluntat del PP d’impugnar la totalitat de les llistes electorals de Bildu. Es tracta d’un canvi de posicionament del partit liderat per Rajoy, que fa poc més d’una setmana es mostrava partidari de la impugnació llista per llista de la coalició abertzale  mentre que ara la seva secretaria general María Dolores de Cospedal,  després que Aznar s’hi anticipés, deixa clar que Bildu s’ha d’impugnar en conjunt. El motiu per Cospedal és l’informe policial que vincula la coalició a l’entorn de la ilegalitzada Batasuna.

La incongruència i l’enduriment del discurs dels populars en relació al conflicte basc a mida que s’aproximen les eleccions del 22 de maig donava marge per una crònica periodística inevitablement parcial, però amb arguments on recolzar-se. Público, però, sota la firma de M.Á. Marfull i M.J. Güemes, opta per donar joc al foc entrecreuat PP-PSOE i es limita a fer un llistat de les respostes dels socialistes a Aznar, Cospedal i companyia. Tant en el titular (Zapatero alerta sobre la “extrema radicalización” del discurso del PP) com en els destacats i en la resta del cos de la notícia el diari exerceix més de portaveu del PSOE que no d’una crítica argumentada de l’oportunisme del PP  en el seu ús electoral del conflicte basc.